La tOrtuga i la llEbre..

Un dia una llebre es burlava de la lentitud al caminar d'una tortuga.
La tortuga, rient-se'n, li va replicar:
- Pot ser que siguis més ràpida, però jo et guanyaria en una competició.
I la llebre, totalment convençuda de que allò era impossible, va acceptar el repte, i van proposar a la guineu que proposés el camí i la meta.
En arribar el dia de la cursa, van començar les dues alhora. La tortuga no va deixar mai de caminar a pas lent però constant, avançava tranquil·la cap a la meta.
En canvi, la llebre, que va sortir molt ràpida, al veure com n'era d'enrere la tortuga, va aturar-se a descansar pel camí,i es va quedar dormida.


Quan va despertar, no va saber veure on era la tortuga per darrera seu i, espantada, va veure com la tortuga estava apunt d'arribar a la meta. Va córrer i córrer tant com va poder, però no va poder fer res per avançar la tortuga, i així fou com la tortuga es proclamà vencedora.





Amb aquest conte podem tancar l'assignatura de Teoria de l'educació II.
El conte de la tortuga i la llebre descriu el meu recorregut en l'assignatura: desconeixença dels conceptes que anàvem explicant a principi de curs, però que al final han sigut ben profitosos i interessants, fins al punt de guanyar la cursa, la meva pròpia cursa que m'he marcat al llarg del semestre.

En un principi em va semblar una assignatura molt i molt diferent a la resta dels altres, però ara puc dir que DIFERENT NO VOL DIR PITJOR; potser podria diir que fins i tot, millor que moltes d'altres.

Al començament de les classes van ser molt diferents a les darreres; vam començar amb algunes classes teòriques, visionats de vídeos i comentaris fent les famoses LECTURES PEDAGÒGIQUES.
L'Enric ens va proposar l'obertura d'un blog on comentar notícies fent aquestes lectures. Aquesta idea em va "impactar" bastant, perquè no sabia com ho faria, ni què hi havia de posar. Al final, crec que no ha sortit tant malament l'experiència, ja que gràcies a això, un s'implicava per trobar notícies que ens cridessin l'atenció i fullejàvem diaris o buscàvem per internet.
El ritme de la classe va canviar en presentar-se les vagues estudiantils pel procés de Bolonia. En aquest moment, l'Enric proposa realitzar un treball ben complert sobre aquest nou sistema que entrarà en vigència a partir de l'any que ve.
La realització d'aquest treball, que l'Enric va categoritzar com a "experiment pedagògic metodològic" ha sortit prou bé des del meu punt de vista, perquè crec que ha estat una manera molt directe d'estar en contacte amb la realitat educativa que ens envolta en aquest moment.

Sobre el que he après? He après a fer lectures pedagògiques (millor o pitjor, però n'he après), a fer reflexions sobre coses que mai m'havia parat a pensar, a treballar en grup, a relacionar-me amb gent que no coneixia, i a banda de tot això, he après a valorar les coses i que hem de lluitar per guardar l'educació que tenim, perquè és el nostre petit tresor.



Amb això tanco el blog, una petita part de mi durant els darrers 3 mesos.
mOltes gràcies a tothom que s'hagi passat per aquí.

Disfrutau molt de l'estiuu, que joo me'n vaig per fi cap a 'sa meva illeta preferida: Menorca"



Tonia Martínez.


PD: "es menorquins som amants de sa notra terra!"

'El niño con el pijama de rayas'

Berlín 1942. La guerra no afecta gaire la vida de Bruno, un noi de nou anys que viu en un barri residencial. Però un bon dia arriba a casa i es troba totes les coses empaquetades: el seu pare, membre de l’elit militar, comandant nazi que es destinat a dirigir el camp de concentració d'Auschwitz, ha rebut un nou destí i es veu obligat a marxar i instal·lar-se amb tota la família en una àrea rural mig deserta i molt depriment. Bruno s’avorreix i passa els dies obsessionat amb una tanca que s’alça davant la finestra de la seva habitació. Fins que no coneix Schmuel, el noi del pijama de ratlles, que viu a l’altra banda del filferro espinós, Bruno ni tan sols no comprèn que ja no és a Alemanya sinó a Polònia. Tampoc no és conscient del que passa a la vida de Schmuel fins que és massa tard per escapar dels horrors que es viuen a l’altra costat de la tanca.


'El niño con el pijama de rayas' tracta un tema transcendent i dolorós en la nostra història recent, no des d'un punt de vista històric ni adult.
L'autor utilitza como a vehicle narratiu, els ulls d'un nen innocent. La clau d'un bon relat es troba amb la manera de contarlo. L'autor opta per un narrador extern omniscient, però el focus narratiu està situat amb el Bruno, que contempla el món a través dels seus ulls.
Contemplar el món amb mirada de nen és un recurs hàbil per desemmascarar les impostures, prejudicis i falsedats dels adults.


“El niño con el pijama de rayas” ens explica una història que poc a poc va progressant, mostrant una ràpida evolució i com canvien els personatges arran d’allò que van trobant. També és una bona forma de veure com, sovint, no tothom és conscient de les circumstàncies que l’envolten, ja siguin persones grans o petites. O bé com no sempre la versió que rebem d’uns fets és una bona explicació d’allò que realment succeeix.
Ens mostra també la visió del pare de Bruno, que té la sang prou freda per dirigir l'extermini de milers de persones innocents, i que al final de la novel·la rep el càstig que quedar-se sense fill per la mateixa causa que ell desitjava a aquests milers de persones: l'exterminació.




Primerament vaig llegir el llibre i després he vist la pel·lícula. Sens dubte em quedo amb la versió del llibre: m'ha emocionat molt més i els detalls que s'hi inclouen són de gran ajuda per a l'evolució del llibre; es guarda fins al més mínim detall i es viu més intensament la història del petit Bruno.
En canvi, en la pel·lícula, com és normal, es salten escenes i passa massa ràpid el temps però el final és commovedor.