martes, 24 de marzo de 2009

Això ens ha de fer pensar!


Aquest matí he rebut un e-mail que deia el següent:

Transcrit del Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados del 18 de gener de 1999

El señor SAURA LAPORTA:
"Señor ministro, he decirle que venía con algunos interrogantes en relación a su intervención, porque usted acostumbra ser una persona mesurada, y no sé si calificar su intervención de decepcionante o de lamentable. Usted nos ha hecho un relato de buenos y malos, donde hay unos jóvenes malos y violentos.
Ha citado a tres organizaciones -soy de Cataluña, miembro de Iniciativa por Catalunya- que no conozco, pero además ha incluido al movimiento okupa entre los violentos, y si algo caracteriza al movimiento okupa es la no violencia. Creo que usted ha hecho muy mal al intentar criminalizar lo que puede ser la izquierda radical.

De entrada, le quisiera hacer una pregunta, ¿Usted ha hablado con el rector de la universidad para hacer este relato? ¿De quién es este relato? Usted es el ministro de Interior y, como tal, el responsable de las Fuerzas de Seguridad, pero también es el responsable de garantizar las libertades públicas. Sería un relato sesgado e inválido que usted hoy aquí sólo nos haya presentado un relato de las

Fuerzas de Seguridad. Yo tengo otro relato que luego leeré, brevemente, porque no tengo tiempo, efectuado por la dirección, por los rectores de la universidad y por las fuerzas de seguridad privada, que nada tiene que ver con su relato. Lo tengo por escrito y tengo testimonios de estudiantes que estuvieron allí diciendo lo que pasó.
Señor ministro, yo no sé si usted ha visto -me imagino que sí, por responsabilidad- las imágenes de lo que ocurrió. Eso nos metió en el túnel del tiempo. Ese día recordamos actuaciones policiales de épocas no democráticas. Le voy a explicar una anécdota personal. El jueves llegué a las diez menos veinte a mi casa, sabía lo que había pasado y vi las noticias. A continuación, en ese canal ponían una película que recomiendo: Resultado final, de Bardem, un estreno. Es la reflexión de una mujer madura la víspera de las elecciones del 3 de marzo en el proceso de transición de la democracia. Esa película está llena de imágenes de las cargas policiales en la dictadura. Pues bien, vi unas imágenes detrás de otras, las del telediario y las de la película.

Era imposible saber cuáles eran las de la democracia y cuáles las de la dictadura. ¿Sabe por qué pude saberlo? Simplemente por el diseño y el color de los uniformes, absolutamente por nada más. No había ninguna otra diferencia, señor ministro; la brutalidad de la carga, la batalla campal, las bolas de goma, todo igual.

(...)

Tengo otro testimonio, que no voy a leer, de cómo se produjo la carga. Esos 200 violentos, como usted dice, llevaban dos pancartas, empezaron a andar y, cuando llegaron a dos metros de la Policía, les dijeron que por favor les dejaran pasar que iban en son pacífico. El resto de la gente se puso las manos en la cabeza -de esto hay imágenes- para que quedara claro que no querían violencia. Puede que hubiera alguna piedra, seguro que sí, pero si una piedra motiva que a dos metros de 200 estudiantes que simplemente quieren pasar -habiendo dicho la dirección del rectorado que se encarga de la situación- ustedes empiecen a cargar, ¿qué es esto, señor ministro? También quiero preguntarle si es norma que los guardias insulten, y quiero decirle una cosa que usted no ha dicho. Inicialmente, ustedes mandaron 14 policías, ¿con qué instrucciones? Yo tengo informaciones de algún policía de que tenían grado de tolerancia cero. Esto sí que ya es esperpéntico: mandan sólo a 14 policías, pero con grado de tolerancia cero. Con lo cual, en cuanto los policías ven, mínimamente, que puede pasar algo, hacen lo que hicieron. Señor ministro, quien debió prever lo hizo mal y quien mandó a la policía lo hizo peor."






Com podem veure, el senyor Saura critica el ministre pels fets policials ocorreguts fa exactament 10 anys. Aquests fets són exactament els mateixos que els ocorreguts el 18 de març de 2009, el qual ens ha de fer pensar: tan sols 10 anys més tard el Senyor Saura es troba en la mateixa situació que aquell ministre i es comporta de la mateixa manera que ell, tenint en compte que havia criticat la seva actuació. On són els valors? On és la democràcia? Ha canviat d'opinió? O ha rebut influències d'algú? És ell el responsable?

En l'anterior transcrit, al final del seu discurs, Saura diu: "Quien mandó a la policía lo hizo peor".
No és ell qui va manar que els fets policials del 18 de març es duguessin a terme d'aquesta manera? En la meva opinió crec que sí! Darrera de tot això hi ha d'haver algú; és purament política.

El que no entenc és com el Sr. Saura pot fer just el contrari en una situació idèntica a la que ell criticava fa tan sols 10 anys.

Tant si fa si els estudiants anaven en to pacífic; en aquella situació es veia la ràbia dels mossos i el que els importava com anessin els estudiants: zero! Ells anaven a la seva, pegaven a qui passava pel seu davant, i sinó, anaven a buscar algú, insultaven, els importava un rave qui fos: nens, persones majors, nois o noies. Ells feien “la seva feina”- com van dir alguns mitjans de comunicació-. La seva feina és pegar? Tenia entès que la feina dels mossos era vetllar per la nostra seguretat, no pegar a uns estudiants (pacífics) que es manifesten perquè tenen el dret de fer-ho. Hem de recordar quins són els drets dels mossos? O els recordam millor els deures?

El divendres passat vaig anar a l'assemblea de professors (al qual ens hi vam afegir els alumnes) convocada a la 1 del migdia. Davant la resposta participativa i indignada dels alumnes pel que havia ocorregut vam anar al teatre del campus perquè no hi cabíem tots. Van parlar testimonis que havien viscut les agressions directament: ja siguin psicològiques com físiques. La veritat és que vaig tornar a casa bastant decaiguda. No m'esperava que fos tant.A mesura que anaven parlant aquells estudiants (al cap i a la fi, companys meus) les agressions eren més fortes, els insults més rastres..

Em ve al cap l'experiència d'un noi, que quan es va aixecar de la cadira que tots estàvem asseguts, anava amb carrosses i ni tan sols, podia doblegar la cama... Allò era una, de les moltes, agressions dels mossos. I no només les agressions físiques, sinó també psicològiques: somien amb les sirenes, els mossos, no se'ls llevarà el pànic que van viure quan intentaven anar-se'n cap a casa i els mossos els seguien perseguint, ho recordaran si més no, per molta estona... Una cosa que em va impactar molt és l'experiència d'una noia que no la deixaven pujar a l'ambulància. Ella els deia que tenia cops i s'hi negaven. Els va dir que tenia uns drets i al final van cedir. Una vegada a dins, els metges de l'ambulància li van dir que això era normal, que els mossos feien la seva feina... Com que la seva feina? Ara resulta que ens hem de quedar quiets perquè ells facin la seva feina. Ens hem de deixar pegar. Per què van respondre de tal manera, sobretot a la manifestació de les 20h del dimecres 18 de març? Aquella manifestació era en contra dels actes violents que havien ocorregut el mateix dia a les 12 del migdia, la qual hi havia hagut bastants cops de porra. No era una manifestació pacífica? Per què a la de les 20h, s'actua de la mateixa manera o inclús pitjor?

Què entenen ells per pacífic??


ES DEMANA DIÀLEG I ES DÓNA COPS DE PORRA!! (lema)


Tonia Martínez.



domingo, 15 de marzo de 2009

jO valOro lo positiu, l'esfOrç que fan ells...]] - 30 minuts; TV3 -

VISC A LES CASES BARATES.

http://www.tv3.cat/p30minuts/30Item.jsp?idint=1237&item=reportatges&lang=ca

El reportatge d'aquesta setmana segueix el dia a dia d'un institut situat en un dels barris més aïllats i desconeguts de Barcelona, les Cases Barates del Bon Pastor. Un centre que se sent tan abandonat com fins fa molt poc ho estava el barri i on s'ha trencat qualsevol equilibri: l'alumnat és pràcticament en la seva totalitat gitano i immigrant, i especialment els que tenen les situacions socials i escolars més precàries.

Els protagonistes del reportatge són nois d'entre 12 i 16 anys d'aquest centre, el SES Cristòfol Colom. A través d'ells es va perfilant una realitat desconeguda a la majoria dels instituts de Barcelona: alumnes que arriben a l'ensenyament secundari sense saber llegir, xifres d'absentisme de més del 30 per cent, col·lapse dels serveis socials per atendre les situacions més delicades... I els protagonistes són també els professors i el seu afany contra corrent per normalitzar un centre que tot el barri veu com un gueto i del qual la població normalitzada fuig.

Els alumnes del Cristòfol Colom viuen majoritàriament allà mateix, a les Cases Barates del Bon Pastor, just al límit de la ciutat, rodejades de polígons industrials i desconegudes per bona part dels barcelonins. Uns habitatges minúsculs, construïts el 1929 per allotjar –i amagar- la població barraquista de la muntanya de Montjuïc. Així se senten també ells, en un món petit, aïllats i marginats.

D'aquí a molt poc, el barri de les Cases Barates del Bon Pastor haurà desaparegut. Les cases estan en procés d'enderrocament, seguint el camí de les que també hi havia al Baró de Viver i les d'Eduard Aunós, i els seus veïns optaran a pisos nous, tancant així una etapa de la història de Barcelona. A això, s'hi afegirà la llargament esperada arribada del metro i la futura estació de l'AVE de la Sagrera, que col·locarà el Bon Pastor en el lloc que li correspon en el mapa de la ciutat.

El Cristòfol Colom, de moment, no sap quin futur l'espera.


El títol d'aquesta entrada és una frase que em va cridar l'atenció d'una professora de català.
Ella diu que els "valora lo positiu, l'esforç que fan. Ell es va estar a classe, escoltava, i feia l'esforç, feia l'esforç de contestar una cosa que jo li preguntava encara que no contestés bé. Llavors claar, jo no puc arribar a dir: ai, es que això no ho aprendran... NO! jo valoro lo positiu".

Respecte això que diu aquesta professora, volia comentar que és una de les poques que pensa d'aquesta manera. Com hem comentat en el post anterior, molts professors posen etiquetes als alumnes des d'un principi, sense coneixer-los. Llavors és quan no es motiven i passen de l'assignatura.
Cal comentar també que el tipus de comentaris que despreciarien els alumnes i no valorarien les seves capacitats i possibilitats, contradiuen les 3 capacitats bàsiques de l'educant de les que parlàvem a l'anterior entrada. No se'ls tracta amb racionalitat i per decomptat, no se'ls considera la capacitat de canvi, no creuen en la seva evolució, progrés, no els veuen capaços d'arribar a aprendre allò que sí que podrien aprendre els "alumnes normals" però.... qui són per a ells els "alumnes normals"?

Potser, primer de tot, caldria saber si hi ha professors normals i saber quins i com són aquests, perquè no trobo normal que etiquetin a un alumne només pel fet que li pugui costar més aprendre una cosa o ells no els vegin amb prou capacitats.
Si més no, som persones, i una oportunitat se'ns ha de donar per demostrar que sí que som capaços d'aprendre allò que potser ens costa, que tenim possibilitats i sobretot CAPACITATS, unes capacitats que s'han de respectar i no s'ha de permetre que un professor (pel fet de ser professor) ens les violi perquè així com els alumnes tenen uns drets, els professors també, i s'han de respectar en ambdós casos.



pErfil de l'educant *]

L'educant té 3 capacitats:

- comunicació
- racionalitat (com em dirigeixo jo a l'altra)
- canvi (manera amb que reacciona l'educant)


Hi ha comentaris que contradiuen aquestes 3 capacitats:

- "ets incorregible"
- "no arribaràs a res"
- "ets un troç d'ase"
- "no cal que et presentis a la recuperació"

Hi ha molts de professors que des d'un principi posen etiquetes als alumnes sense coneixer-los.

Persona= subjecte que comunica. Si no comuniquem, no hi ha educació.

IDEA D'EDUCANT

1. Educant= possibilitat de perfeccionament dels humans. Educar indica perfectibilitat.

2. Perquè hi hagi educació hi ha d'haver un marge de llibertat de l'individu. Si no hi ha llibertat, no hi ha educació, en tot cas, hi pot haver adoctrinament (que no és educació) Quan hi ha llibertat, l'adoctrinament es pot convertir en educació .

Sense creure que l'individu té una llibertat a exercir, no hi ha educació.

EN TOTA L'EDUCACIÓ HI HA MANIPULACIÓ.

3. El fet d'educar és una acció dinàmica (oberta al canvi) sobre el medi, l'entorn i serà permanent. (Interactúa amb el medi i l'entorn)
L'educació és una acció sobre el medi.

4. Maslow: l'últim pis de la piràmide: AUTOREALITZACIÓ. Els humans necessiten l'educació perquè som humans. Naixem humans però hem d'arribar a ser-ho.

L'educació és una necessitat. Necessitem l'educació perquè som humans per autorealitzar-mos.

Herbart

Johann Friedrich Herbart (1776-1841) va ésser un filòsof i pedagog alemany.

El 1809 va substituir Kant a la seua càtedra de Konigsberg, on fundà i dirigí el primer seminari pedagògic per a la formació del professorat.

Segons Herbart (que va rebre un gran influx de Pestalozzi) la veritable educació té per finalitat primordial la promoció de l'interès, del coneixement i de la participació. Quant a l'activitat intel·lectual, creu que ha d'abraçar dos aspectes: la profundització i la reflexió.

La seua obra teòrica es mou entre la pedagogia, la filosofia i la sociologia.


Herbart és el fundador de la pedagogia moderna com a disciplina científica, NO com a art d'educar.
Herbart considera que la pedagogia es fundamenta amb:
- la ètica: marca les finalitats (hem d'educar per diferenciar el bé del mal, per exemple)
- la psicologia: ofereix els mitjans.

Primer s'ha de fer pedagogia (espulativa) i després educació.
Primer hi ha l'ensenyament i llavors l'aprenentatge, ja que el primer provoca el segon.

L'aprenentatge té uns passos que l'ensenyament ha de seguir.
Per haver-hi aprenentatge s'ha de poder aplicar.


tEoria de l'edUcació

Què és teoria?

Segons el manual de l'assignatura de psicologia evolutiva (Psicología del desarrollo: Infancia y Adolescencia; Shaffer y Kipp) ens defineix a la teoria com un conjunt de conceptes i procediments que tenen com a finalitat descriure, organitzar i explicar una sèrie d'observacions; explica algun aspecte de l'experiència.

Considerant això, podríem suposar que la teoria de l'educació ha d'incloure conceptes educatius, explicacions o discursos sobre els conceptes i ha de seguir les tradicions.
La teoria de l'educació té dues nocions:
. explicació per predir, idea.
. teoria oposada a la pràctica.


Segons la viquipèdia, la teoria és
"un sistema lógico compuesto de observaciones, axiomas y postulados, que tienen como objetivo declarar bajo qué condiciones se desarrollarán ciertos supuestos, tomando como contexto una explicación del medio idóneo para que se desarrollen las predicciones. A raíz de estas, se pueden especular, deducir y/o postular mediante ciertas reglas o razonamientos, otros posibles hechos."

Una teoria ha de poder ser comprovada per l'experimentació, o l'observació. Si els fets prevists per una teoria no poden ser verificats, o apareixen nous fets no prevists en una teoria, seguint sempre els principis del mètode científic, s'ha de canviar la teoria, canviant alguns dels seus axiomes, o afegint-ne de nous.

La teoria de l'educació no pot establir com ha de ser l'educació.
Ha de ser una teoria pràctica perquè l'educació ho és.
En quant a la idea de si la teoria és intuïció, dependrà del concepte d'educació nosaltres que tinguem per a que sigui una teoria o altre o una pedagogia o una altra.

La teoria evolucionista de Darwin va suposar una recuperació pedaogica.
Darwin estava segur que els infants petits i sense entrenament comparteixen moltes de les característiques dels seus antecessors d'altres espècies, i va proposar la teoria de que en el desenvolupament del nen es veia reflexat la història de la evolució de les espècies, il·lustrant amb això "l'origen de l'home"

CRONOLOGIA:

1. La pedagogia com un tot (principis s. XIX)
- cos únic de coneixements sobre l'educació (Herbart)
. teoria i pràctiques indissolubles (no hi ha teoria, no hi ha pedagogia)

2. Divisions internes de la pedagogia
- separació entre teoria i pràctica (finals s. XIX)
. la didàctica i les metodologies com a focus d'atenció; es relega la teoria a "pensament pedagògic" de tipus històric. Lo experimental són les metodologies, didàctiques.

- separació entre experimentalistes i racionalistes (principis s. XX)
. el racionalisme és acientífic, no té fonaments metodològics.
. l'experimentalisme no amplia el coneixement, el corrabora.

- disgregació temàtica (mitjans-finals s. XX): ciències de l'educació
. diversificació de les ciències socials:
* psicologia, filosofia, sociologia, economia...
. ampliació del fenòmen educatiu: complementarietat.
* interès des d'altres disciplines: medicina, arquitectura, ergonomia...

- teoria de l'educació com a disciplina
. perpectiva germànica
. perspectiva angloamericana
(són els dos recursos que tenim per entendre on ens trobem ara en teoria de l'educació)
((http://materialsteoria.blogspot.com/))



La teoria de l'educació ens ha de proporcionar elements, pistes cintètiques resumides (crítica de l'educació).
La teoria de l'educació la descriuen 3 nivells:

1. Nivell històric: (com hem passat i pensat l'educació) com ha estat el fenòmen educatiu i com s'ha pensat el fenòmen educatiu.

2. Nivell descriptiu: que ens ajudi a analitzar i estudiar. Com és el fenòmen educatiu? Com es manifesta la societat?

3. Nivell prospectiu: com ha de ser o hauria de ser l'educació. Això suposa una IDEOLOGIA.


TEMES PROPIS DE LA TEORIA.

1. Perfectibilitat. (ha de ser perfectible l'estudiant?)
la teoria s'ha de preocupar per la millora de les condicions...

2. Coherència i legitimitat dels valors de l'educació. Com s'estableix la legitimitat d'uns valors? qui marca els valors? quines metodologies són adients?
Condicions en què es dóna l'educabilitat.

3. Metodològica: a teoria hem de pensar, és la única eina que tenim: observar, parlar, relacionar, comparar..

4. Problemes conceptuals: hem de pensar, saber pensar per fer la teoria. (amb les dificultats conceptuals tenim molts problemes).

Per què costa trobar solució a l'educació? Influència de la política mal entesa --> PROBLEMA.

5. Venim d'un model que es coneix com a relativització del coneixement. Si tothom opina sobre l'educació és un problema.