miércoles, 10 de junio de 2009

La tOrtuga i la llEbre..


Un dia una llebre es burlava de la lentitud al caminar d'una tortuga.
La tortuga, rient-se'n, li va replicar:
- Pot ser que siguis més ràpida, però jo et guanyaria en una competició.
I la llebre, totalment convençuda de que allò era impossible, va acceptar el repte, i van proposar a la guineu que proposés el camí i la meta.
En arribar el dia de la cursa, van començar les dues alhora. La tortuga no va deixar mai de caminar a pas lent però constant, avançava tranquil·la cap a la meta.
En canvi, la llebre, que va sortir molt ràpida, al veure com n'era d'enrere la tortuga, va aturar-se a descansar pel camí,i es va quedar dormida.


Quan va despertar, no va saber veure on era la tortuga per darrera seu i, espantada, va veure com la tortuga estava apunt d'arribar a la meta. Va córrer i córrer tant com va poder, però no va poder fer res per avançar la tortuga, i així fou com la tortuga es proclamà vencedora.





Amb aquest conte podem tancar l'assignatura de Teoria de l'educació II.
El conte de la tortuga i la llebre descriu el meu recorregut en l'assignatura: desconeixença dels conceptes que anàvem explicant a principi de curs, però que al final han sigut ben profitosos i interessants, fins al punt de guanyar la cursa, la meva pròpia cursa que m'he marcat al llarg del semestre.

En un principi em va semblar una assignatura molt i molt diferent a la resta dels altres, però ara puc dir que DIFERENT NO VOL DIR PITJOR; potser podria diir que fins i tot, millor que moltes d'altres.

Al començament de les classes van ser molt diferents a les darreres; vam començar amb algunes classes teòriques, visionats de vídeos i comentaris fent les famoses LECTURES PEDAGÒGIQUES.
L'Enric ens va proposar l'obertura d'un blog on comentar notícies fent aquestes lectures. Aquesta idea em va "impactar" bastant, perquè no sabia com ho faria, ni què hi havia de posar. Al final, crec que no ha sortit tant malament l'experiència, ja que gràcies a això, un s'implicava per trobar notícies que ens cridessin l'atenció i fullejàvem diaris o buscàvem per internet.
El ritme de la classe va canviar en presentar-se les vagues estudiantils pel procés de Bolonia. En aquest moment, l'Enric proposa realitzar un treball ben complert sobre aquest nou sistema que entrarà en vigència a partir de l'any que ve.
La realització d'aquest treball, que l'Enric va categoritzar com a "experiment pedagògic metodològic" ha sortit prou bé des del meu punt de vista, perquè crec que ha estat una manera molt directe d'estar en contacte amb la realitat educativa que ens envolta en aquest moment.

Sobre el que he après? He après a fer lectures pedagògiques (millor o pitjor, però n'he après), a fer reflexions sobre coses que mai m'havia parat a pensar, a treballar en grup, a relacionar-me amb gent que no coneixia, i a banda de tot això, he après a valorar les coses i que hem de lluitar per guardar l'educació que tenim, perquè és el nostre petit tresor.



Amb això tanco el blog, una petita part de mi durant els darrers 3 mesos.
mOltes gràcies a tothom que s'hagi passat per aquí.

Disfrutau molt de l'estiuu, que joo me'n vaig per fi cap a 'sa meva illeta preferida: Menorca"



Tonia Martínez.


PD: "es menorquins som amants de sa notra terra!"


viernes, 5 de junio de 2009

'El niño con el pijama de rayas'



Berlín 1942. La guerra no afecta gaire la vida de Bruno, un noi de nou anys que viu en un barri residencial. Però un bon dia arriba a casa i es troba totes les coses empaquetades: el seu pare, membre de l’elit militar, comandant nazi que es destinat a dirigir el camp de concentració d'Auschwitz, ha rebut un nou destí i es veu obligat a marxar i instal·lar-se amb tota la família en una àrea rural mig deserta i molt depriment. Bruno s’avorreix i passa els dies obsessionat amb una tanca que s’alça davant la finestra de la seva habitació. Fins que no coneix Schmuel, el noi del pijama de ratlles, que viu a l’altra banda del filferro espinós, Bruno ni tan sols no comprèn que ja no és a Alemanya sinó a Polònia. Tampoc no és conscient del que passa a la vida de Schmuel fins que és massa tard per escapar dels horrors que es viuen a l’altra costat de la tanca.


'El niño con el pijama de rayas' tracta un tema transcendent i dolorós en la nostra història recent, no des d'un punt de vista històric ni adult.
L'autor utilitza como a vehicle narratiu, els ulls d'un nen innocent. La clau d'un bon relat es troba amb la manera de contarlo. L'autor opta per un narrador extern omniscient, però el focus narratiu està situat amb el Bruno, que contempla el món a través dels seus ulls.
Contemplar el món amb mirada de nen és un recurs hàbil per desemmascarar les impostures, prejudicis i falsedats dels adults.


“El niño con el pijama de rayas” ens explica una història que poc a poc va progressant, mostrant una ràpida evolució i com canvien els personatges arran d’allò que van trobant. També és una bona forma de veure com, sovint, no tothom és conscient de les circumstàncies que l’envolten, ja siguin persones grans o petites. O bé com no sempre la versió que rebem d’uns fets és una bona explicació d’allò que realment succeeix.
Ens mostra també la visió del pare de Bruno, que té la sang prou freda per dirigir l'extermini de milers de persones innocents, i que al final de la novel·la rep el càstig que quedar-se sense fill per la mateixa causa que ell desitjava a aquests milers de persones: l'exterminació.




Primerament vaig llegir el llibre i després he vist la pel·lícula. Sens dubte em quedo amb la versió del llibre: m'ha emocionat molt més i els detalls que s'hi inclouen són de gran ajuda per a l'evolució del llibre; es guarda fins al més mínim detall i es viu més intensament la història del petit Bruno.
En canvi, en la pel·lícula, com és normal, es salten escenes i passa massa ràpid el temps però el final és commovedor.

jueves, 28 de mayo de 2009

edUcación vial para niños..






Aquest vídeo està pujat al youtube i gravat per uns alumnes universitaris. El professor els va manar gravar un anunci educatiu amb ajuda d'una càmera, dels ordinadors i de la seva imaginació, és a dir, bàsicament gravar un anunci amb l'ajuda de les noves tecnologies.


Amb aquest vídeo, el que pretenc, és veure les possibilitats que té el món de la tecnologia a nivell educatiu.
És veritat que els nens abusen d'aquesta: consoles, mòbils, internet, jocs d'ordinador.. però també sabem que la tecnologia no només és això, gràcies a aquesta, podem realitzar també moltes activitats amb els nens, que a més de divertir-los els ensenya. És una forma d'ensenyar molt més dinàmica i activa, que augmentarà la seva motivació i les seves ganes d'aprendre ontenint així uns resultats millors.


Cal concenciar-nos de la quantitat de nous recursos educatius i de les possibilitats que ens dona la tecnologia que tenim al nostre abast i no hem de desaprofitar.

Amb això no m'estic posant a favor de la tecnologia, però sí, donar-li una mica d'importància, perquè si més no, tothom la utilitza i tothom se'n serveix d'ella.










lunes, 25 de mayo de 2009


Estaran preparats els nous alumnes universitaris per desenvolupar les competències que s'exigigiran a partir de l'any que vé amb la implantació del nou sistema europeu, si mai ningú els ha ensenyat per competències?


A Espanya s'ensenya per contingut, per matèria. No importen les competències. Els professors de l'ESO ensenyen el temari, que per a ells és lo important. Pels alumnes, en canvi, això no els serveix de res, només els serveix per aprovar, però no sortiran amb unes competències assolides. A més, el contingut que s'aprèn a l'ESO, no es queda ben assolit tampoc, perquè s'ho estudien per aprovar, sense entendre-ho.

A la resta d'Europa, s'ensenya per competències. Des de ben petits fins a grans.
D'aquí ve que en les proves PISA, Espanya es troba a la cua, perquè quan es passen aquestes proves no es té en compte que aquí no s'ensenya igual que per la resta d'Europa.

domingo, 10 de mayo de 2009

La crisis devuelve al directivo a clase




La crisis deja una ristra de ejecutivos en el paro en todo el mundo, el acceso al crédito se cierra, y el pánico contrae el consumo y las ventas en casi todos los sectores. Sin embargo, los masters en dirección de empresas de las grandes escuelas españolas (los MBA, según las siglas en inglés, programas de alto nivel de uno o dos años) se disparan. Es la propia debacle económica -por los despidos, en unas ocasiones, y por las escasas oportunidades de prosperar, en otras- la que devuelve a los directivos a clase.


Crece el número de antiguos ejecutivos del sector financiero en formación

Esade ha visto subir hasta un 56% las solicitudes para su MBA el próximo curso, que cuesta 56.000 euros. A IESE le han subido las instancias para el suyo (de 67.900 euros) también un 20%. Y el Instituto de Empresa Business School ha recibido entre un 25% y un 30% más de peticiones para su curso de 48.000 euros. Las plazas ofertadas se mantienen, con lo que aumenta la competencia entre candidatos, pero no el número de estudiantes. Lo que sí bajan son los programas pagados por empresas.

"Hay directivos que se han quedado sin trabajo y aprovechan para formarse y salir reforzados de la crisis, y además las ofertas laborales o las oportunidades de progresar en las empresas ahora no son tan atractivas", explica Camila de Witt, directora de admisión para el MBA de Esade, con 180 alumnos, que ha flexibilizado la duración de los programas para 12, 15 o 18 meses. De Witt constata cómo ha crecido, sobre todo, el número de candidatos procedentes de sectores muy castigados, como el financiero o la inversión.

Uno de ellos es Mirco Iwan, un ex ejecutivo alemán de 32 años que acaba de comenzar sus clases en Esade, en Barcelona. Decidió dejar Arques, su empresa de capital de inversión (private equity), en Múnich, antes de que estallase la crisis con su actual virulencia, en julio de 2007. "No lo hice directamente por la crisis, pero mi empresa ya estaba tocada, empezó a haber despidos y, además, dejó de haber operaciones de compraventa y decidí parar un año para hacer el master", explica.

"Es general en todas las crisis. Los aspirantes al master también crecieron mucho con la burbuja digital, y luego, en 2004, volvió a la normalidad. Esto también volverá a estabilizarse en unos dos años", asegura desde Barcelona el director de admisión de IESE, Javier Muñoz, quien comenzó a notar el repunte en 2008, cuando las peticiones crecieron un 40%.

IESE forma a 220 ejecutivos en el MBA con una proporción de unas 10 solicitudes por plaza. La mayor parte de alumnos de estas escuelas son extranjeros, procedentes del resto de Europa o Asia, y tienen una edad media de entre 28 y 29 años, con lo que ya tienen varios años de experiencia laboral.

Julián Trigo, director de admisión del Instituto de Empresa, situado en Madrid, con 600 alumnos de MBA, destaca el crecimiento entre el 15% y el 20% de las solicitudes de alumnos del área Asia-Pacífico, y corrobora el incremento de aspirantes procedentes del sector financiero y bancario. Trigo considera que el coste de oportunidad de aparcar la carrera dos años hoy día es mucho menor. "Algunos de los directivos pueden temer incluso que haya despidos en sus empresas, así que se ponen dos años a estudiar para ver luego cómo van las cosas".

La cultura ecuatoriana desembarca en España.


Conciertos, talleres artísticos, exposiciones y un ciclo de cine buscan dar a conocer en España el quehacer de los creadores ecuatorianos.


Conciertos, talleres artísticos, exposiciones fotográficas, presentaciones de libros y un ciclo de cine son algunas de las actividades que desembarcan esta semana en Madrid para difundir la realidad cultural de Ecuador. El objetivo, dar a conocer el quehacer de los creadores de un país "en movimiento, que desafía sus fronteras físicas", según comentó su ministro de Cultura, Ramiro Noriega.
En la presentación realizada ayer en la Casa de América de Madrid, Noriega definió la semana cultural de Ecuador como "una experiencia única", que trae a España el pensamiento crítico ecuatoriano "a través de la diversidad del lenguaje". La semana dedicada a la cultura ecuatoriana comenzó ayer con la inauguración de la muestra Ecuador, un legado fotográfico del siglo XIX, una muestra con imágenes del país andino entre 1860 y 1890. Su comisaria, Lucía Chiriboga, explicó a Efe que la exposición reúne retratos, vistas urbanas y paisajes naturales. Las celebraciones incluirán la presentación de la colección Literatura de Ecuador, realizada en colaboración de la editorial Alfaguara con el Gobierno ecuatoriano, que incluye una antología de poesía, una antología de cuentos del siglo XX y una selección de 10 novelas de autores contemporáneos. El escritor Javier Vásconez, que participó en la edición de la monumental obra (más de 3.000 páginas en tres tomos), indicó que la colección llena un vacío cultural sobre el conocimiento de la literatura ecuatoriana. Vásconez presentará además Estación de lluvia, una selección de sus cuentos. Entre otras actividades, está previsto un homenaje para el pintor ecuatoriano Oswaldo Guayasamín (1919-1999), desde ayer da nombre a una de las salas de la Casa de América madrileña. Además, se proyectará una muestra de cine ecuatoriano, con proyecciones diarias de algunas de las películas más representativas del país suramericano.

.La Ola.



‘La ola’ ha concursado en el Festival de Sundance, en los Premios del Cine Europeo 2008, tiene dos premios y dos nominaciones de los Premios Alemanes de Cinematografía y estuvo nominada al tráile extranjero más original en los Golden Trailer Awards.

Esta película recrea los hechos reales que ocurrieron en 1967 en Palo Alto, California: el profesor de historia Ron Jones dirigió una recreación experimental de la Alemania Nazi con alumnos de secundaria. Al no poder explicar a sus alumnos por qué los ciudadanos alemanes (especialmente los no judíos) permitieron que el Partido Nazi exterminara a millones de judíos y otros llamados “indeseables”, decidió mostrárselo. Jones comenzó con cosas simples, como la disciplina en el salón de clases, y logró convertir a su clase de historia en un grupo con un gran sentido de propósito.

El experimento cobró vida propia, con alumnos de toda la escuela uniéndose a él. Jones se preocupó acerca del resultado del ejercicio y lo detuvo haciendo ver a sus alumnos que el movimiento tenía un líder mundial: Adolf Hitler. Se rumoreó que hubo implicaciones, como el suicidio de uno de los alumnos, pero poco ha trascendido sobre el asunto.

Todd Strasser se basó en este experimento para escribir, con el seudónimo Morton Rhue, la novela en la que se basa ‘Die Welle’. Antes de esta adaptación de Gansel, el libro conoció otras en cine y teatro.



OPINIÓ:

La pel·lícula ensenya una "agrupació" d'estudiants amb formes dures i violentes de submissió dels individus al grup. El professor imposa un règim d'estricte disciplina en la seva classe per dur a terme l'experiment que ha començat, restringint la llibertat als alumnes i fent d'ells una unitat, una única massa. Els alumnes reaccionen amb entusiasme i accepten l'obediència exigida per ells mateixos. Els que estaven en contra d'aquest moviment, que anomenen “la Ola”, són aïllats o inclús agredits si no s'hi unien. L'experiment, que en un principi havia de durar un dia, es va estendre per tota l'escola i s'hi van implicar moltíssim, fins al punt que els membres del moviment van començar a espiar-se i a desconfiar entre si. Finalment, el professor es veu obligat a acabar amb l'experiment perquè se li escapa de les mans.





martes, 5 de mayo de 2009

Los estudiantes de la Carlos III se encierran contra Bolonia.


Segons publica el diari El País: http://www.elpais.com/yoperiodista/articulo/Periodista/Espana_Madrid/Bolonia/encierro/estudiantes/Madrid/protesta/Universidad/estudiantes/Carlos/III/encierran/Bolonia/elpepuyop/20090428elpyop_3/Tes


La Asamblea de Estudiantes de la Universidad Carlos III de Madrid ha convocado este lunes 27 de abril un encierro en el que los universitarios han manifestado su postura contra el Espacio Europeo de Enseñanza Superior.


Tiendas de campaña, sacos de dormir y algunas provisiones. Estos son algunos de los recursos con los que se han encerrado los estudiantes en el edificio principal de la Facultad de Humanidades del Campus de Getafe.

Durante el encierro, que se ha organizado de manera pacífica, los estudiantes han preparado la huelga convocada para el próximo martes 28 de abril en la que protestarán por la incorporación del Plan Bolonia.

Para la huelga están previstas una serie de actividades alternativas, como charlas y mesas redondas sobre el nuevo Plan. Los estudiantes declaran que "Bolonia es un sistema mal organizado y que se está implantando muy mal en España" y que "nunca se consultó su implantación a la comunidad universitaria".



















Aquí en tenim un altre exemple d'estudiants universitaris en contra del nou procés, el de Bolonia. Amb això vull dir que en son molts els que no volem que aquest pla sigui vigent.
Els estudiants d'aquesta universitat de Madrid utilitza els mateixos recursos per manifestar-se que nosaltres, els estudiants de la UB: ocupació de la universitat, matalassos... Això demostra que en aquests casos, tots som estudiants, anem tots a una i coneixent-nos o no, ajudem-nos els uns amb els altres!

La darrera imatge, on apareix la pancarta que diu: "Huelga en las aulas, clases en la calle" és exactament la mateixa idea que una professora de la UB va proposar a l'assamblea que va tenir lloc el dia després d'aquells actes tant violents protagonitzats pels mossos d'esquadra.

trEballem bOlonia.


Ja fa uns dies que a classe esteim treballant el tema de Bolonia. Hem fet grups i cadascun d'aquests treballa un tema concret sobre Bolonia.
Es va afegir un grup d'última hora (el qual jo en sóc partícipe) que va d'observador dels altres grups. Consisteix en investigar sobre metodologies de grup: com treballen, com es reparteixen la feina, etc.

M'ha tocat el grup 5, que treballa la situació actual de la UB a pedagogia, el sistema d'accés, les necessitats de l'alumne, la compatibilitat actual entre treball i feina, i la proposta del 2010 amb totes les característiques descrites anteriorment. Finalment, ho comparen amb altres universitats.

I quina és la meva actuació? Doncs controlar com treballen.
El primer dia, es van repartir el tema en tres parts i el que
em va cridar l'atenció és que em van demanar que jo fes els grups.
Tot i així, finalment, es van posar d'acord i ells mateixos van decantar-se pel que més els cridava l'atenció i el amb el que millor treballarien. Així, els tema queda dividit en:
- situació actual. (el treballen dues persones del grup)
- proposta UB. (el treballen tres del grup perquè és més llarg que els altres)
- comparació amb altres universitats. (el treballen dos membres del grup)

Una vegada els temes de cada grup han estat acabats, s'han fet grups nous per posar en comú tota la informació de cada grup i així, posteriorment, poder elaborar l'informe final. Ja portem uns dies treballant en grup, cosa molt positiva perquè a banda d'aprendre nous temes sobre el que estem treballant, aprenem tècniques i metodologies de grup: expressar-nos, comunicar-nos; aprenem a escoltar i donar la nostra opinió, debatre... M'ha tocat ser la observadora del grup C. Van anar fent un resum de les idees bàsiques del tema que estaven treballar, grup per grup:
      • GRUP 1: assignatures, competències, pràctiques, treball final de grau (enfocat en la carrera de pedagogia). Està comparat amb una altra universitat: URV.

      • GRUP 2: transició del pla antic a Bolonia, homologació dels títols. Canvis d'universitat amb la meitat del títol, reconeixement de titulacions, proves d'acreditació a les noves tecnologies.

      • GRUP 3: finançament de l'estat, el que es paga amb beques..., competències i el capital privat que paguen les empreses privades.

      • GRUP 4: han fet entrevistes a membres del professorat perquè els expliquin què hi havia abans, i què hi haurà ara.

      • GRUP 5: situació actual de la UB a pedagogia, sistema d'accés, necessitats de l'alumne, compatibilitat actual entre treball i feina, proposta del 2010 amb les característiques anteriors, comparació amb altres universitats.

      • GRUP 6: organitzacions del govern enfocat des del parlament fins arribar a la universitat: parlament, govern espanyol, generalitat de Catalunya, UB-->> rector, consell de govern..., per qui està format i competències que té cadascun d'aquests membres, participació estudiantil.

      • GRUP 7: avaluació de la UB: alumnat, professorat i sistema en general.



En quant a la imatge, creieu que anem cap enrere amb Bolonia?
La meva opinió és que anem cap a un lloc equivocat.. entrem en un capitalisme absolut amb la intromissió de l'empresa privada en la universitat futura. Això és una barbaritat, perquè serien ells qui ho controlarien tot i qui prendria totes les decisions. Tot i això, no hi ha res concensuat i esteim tots en fase d'informació...





martes, 24 de marzo de 2009

Això ens ha de fer pensar!


Aquest matí he rebut un e-mail que deia el següent:

Transcrit del Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados del 18 de gener de 1999

El señor SAURA LAPORTA:
"Señor ministro, he decirle que venía con algunos interrogantes en relación a su intervención, porque usted acostumbra ser una persona mesurada, y no sé si calificar su intervención de decepcionante o de lamentable. Usted nos ha hecho un relato de buenos y malos, donde hay unos jóvenes malos y violentos.
Ha citado a tres organizaciones -soy de Cataluña, miembro de Iniciativa por Catalunya- que no conozco, pero además ha incluido al movimiento okupa entre los violentos, y si algo caracteriza al movimiento okupa es la no violencia. Creo que usted ha hecho muy mal al intentar criminalizar lo que puede ser la izquierda radical.

De entrada, le quisiera hacer una pregunta, ¿Usted ha hablado con el rector de la universidad para hacer este relato? ¿De quién es este relato? Usted es el ministro de Interior y, como tal, el responsable de las Fuerzas de Seguridad, pero también es el responsable de garantizar las libertades públicas. Sería un relato sesgado e inválido que usted hoy aquí sólo nos haya presentado un relato de las

Fuerzas de Seguridad. Yo tengo otro relato que luego leeré, brevemente, porque no tengo tiempo, efectuado por la dirección, por los rectores de la universidad y por las fuerzas de seguridad privada, que nada tiene que ver con su relato. Lo tengo por escrito y tengo testimonios de estudiantes que estuvieron allí diciendo lo que pasó.
Señor ministro, yo no sé si usted ha visto -me imagino que sí, por responsabilidad- las imágenes de lo que ocurrió. Eso nos metió en el túnel del tiempo. Ese día recordamos actuaciones policiales de épocas no democráticas. Le voy a explicar una anécdota personal. El jueves llegué a las diez menos veinte a mi casa, sabía lo que había pasado y vi las noticias. A continuación, en ese canal ponían una película que recomiendo: Resultado final, de Bardem, un estreno. Es la reflexión de una mujer madura la víspera de las elecciones del 3 de marzo en el proceso de transición de la democracia. Esa película está llena de imágenes de las cargas policiales en la dictadura. Pues bien, vi unas imágenes detrás de otras, las del telediario y las de la película.

Era imposible saber cuáles eran las de la democracia y cuáles las de la dictadura. ¿Sabe por qué pude saberlo? Simplemente por el diseño y el color de los uniformes, absolutamente por nada más. No había ninguna otra diferencia, señor ministro; la brutalidad de la carga, la batalla campal, las bolas de goma, todo igual.

(...)

Tengo otro testimonio, que no voy a leer, de cómo se produjo la carga. Esos 200 violentos, como usted dice, llevaban dos pancartas, empezaron a andar y, cuando llegaron a dos metros de la Policía, les dijeron que por favor les dejaran pasar que iban en son pacífico. El resto de la gente se puso las manos en la cabeza -de esto hay imágenes- para que quedara claro que no querían violencia. Puede que hubiera alguna piedra, seguro que sí, pero si una piedra motiva que a dos metros de 200 estudiantes que simplemente quieren pasar -habiendo dicho la dirección del rectorado que se encarga de la situación- ustedes empiecen a cargar, ¿qué es esto, señor ministro? También quiero preguntarle si es norma que los guardias insulten, y quiero decirle una cosa que usted no ha dicho. Inicialmente, ustedes mandaron 14 policías, ¿con qué instrucciones? Yo tengo informaciones de algún policía de que tenían grado de tolerancia cero. Esto sí que ya es esperpéntico: mandan sólo a 14 policías, pero con grado de tolerancia cero. Con lo cual, en cuanto los policías ven, mínimamente, que puede pasar algo, hacen lo que hicieron. Señor ministro, quien debió prever lo hizo mal y quien mandó a la policía lo hizo peor."






Com podem veure, el senyor Saura critica el ministre pels fets policials ocorreguts fa exactament 10 anys. Aquests fets són exactament els mateixos que els ocorreguts el 18 de març de 2009, el qual ens ha de fer pensar: tan sols 10 anys més tard el Senyor Saura es troba en la mateixa situació que aquell ministre i es comporta de la mateixa manera que ell, tenint en compte que havia criticat la seva actuació. On són els valors? On és la democràcia? Ha canviat d'opinió? O ha rebut influències d'algú? És ell el responsable?

En l'anterior transcrit, al final del seu discurs, Saura diu: "Quien mandó a la policía lo hizo peor".
No és ell qui va manar que els fets policials del 18 de març es duguessin a terme d'aquesta manera? En la meva opinió crec que sí! Darrera de tot això hi ha d'haver algú; és purament política.

El que no entenc és com el Sr. Saura pot fer just el contrari en una situació idèntica a la que ell criticava fa tan sols 10 anys.

Tant si fa si els estudiants anaven en to pacífic; en aquella situació es veia la ràbia dels mossos i el que els importava com anessin els estudiants: zero! Ells anaven a la seva, pegaven a qui passava pel seu davant, i sinó, anaven a buscar algú, insultaven, els importava un rave qui fos: nens, persones majors, nois o noies. Ells feien “la seva feina”- com van dir alguns mitjans de comunicació-. La seva feina és pegar? Tenia entès que la feina dels mossos era vetllar per la nostra seguretat, no pegar a uns estudiants (pacífics) que es manifesten perquè tenen el dret de fer-ho. Hem de recordar quins són els drets dels mossos? O els recordam millor els deures?

El divendres passat vaig anar a l'assemblea de professors (al qual ens hi vam afegir els alumnes) convocada a la 1 del migdia. Davant la resposta participativa i indignada dels alumnes pel que havia ocorregut vam anar al teatre del campus perquè no hi cabíem tots. Van parlar testimonis que havien viscut les agressions directament: ja siguin psicològiques com físiques. La veritat és que vaig tornar a casa bastant decaiguda. No m'esperava que fos tant.A mesura que anaven parlant aquells estudiants (al cap i a la fi, companys meus) les agressions eren més fortes, els insults més rastres..

Em ve al cap l'experiència d'un noi, que quan es va aixecar de la cadira que tots estàvem asseguts, anava amb carrosses i ni tan sols, podia doblegar la cama... Allò era una, de les moltes, agressions dels mossos. I no només les agressions físiques, sinó també psicològiques: somien amb les sirenes, els mossos, no se'ls llevarà el pànic que van viure quan intentaven anar-se'n cap a casa i els mossos els seguien perseguint, ho recordaran si més no, per molta estona... Una cosa que em va impactar molt és l'experiència d'una noia que no la deixaven pujar a l'ambulància. Ella els deia que tenia cops i s'hi negaven. Els va dir que tenia uns drets i al final van cedir. Una vegada a dins, els metges de l'ambulància li van dir que això era normal, que els mossos feien la seva feina... Com que la seva feina? Ara resulta que ens hem de quedar quiets perquè ells facin la seva feina. Ens hem de deixar pegar. Per què van respondre de tal manera, sobretot a la manifestació de les 20h del dimecres 18 de març? Aquella manifestació era en contra dels actes violents que havien ocorregut el mateix dia a les 12 del migdia, la qual hi havia hagut bastants cops de porra. No era una manifestació pacífica? Per què a la de les 20h, s'actua de la mateixa manera o inclús pitjor?

Què entenen ells per pacífic??


ES DEMANA DIÀLEG I ES DÓNA COPS DE PORRA!! (lema)


Tonia Martínez.



domingo, 15 de marzo de 2009

jO valOro lo positiu, l'esfOrç que fan ells...]] - 30 minuts; TV3 -

VISC A LES CASES BARATES.

http://www.tv3.cat/p30minuts/30Item.jsp?idint=1237&item=reportatges&lang=ca

El reportatge d'aquesta setmana segueix el dia a dia d'un institut situat en un dels barris més aïllats i desconeguts de Barcelona, les Cases Barates del Bon Pastor. Un centre que se sent tan abandonat com fins fa molt poc ho estava el barri i on s'ha trencat qualsevol equilibri: l'alumnat és pràcticament en la seva totalitat gitano i immigrant, i especialment els que tenen les situacions socials i escolars més precàries.

Els protagonistes del reportatge són nois d'entre 12 i 16 anys d'aquest centre, el SES Cristòfol Colom. A través d'ells es va perfilant una realitat desconeguda a la majoria dels instituts de Barcelona: alumnes que arriben a l'ensenyament secundari sense saber llegir, xifres d'absentisme de més del 30 per cent, col·lapse dels serveis socials per atendre les situacions més delicades... I els protagonistes són també els professors i el seu afany contra corrent per normalitzar un centre que tot el barri veu com un gueto i del qual la població normalitzada fuig.

Els alumnes del Cristòfol Colom viuen majoritàriament allà mateix, a les Cases Barates del Bon Pastor, just al límit de la ciutat, rodejades de polígons industrials i desconegudes per bona part dels barcelonins. Uns habitatges minúsculs, construïts el 1929 per allotjar –i amagar- la població barraquista de la muntanya de Montjuïc. Així se senten també ells, en un món petit, aïllats i marginats.

D'aquí a molt poc, el barri de les Cases Barates del Bon Pastor haurà desaparegut. Les cases estan en procés d'enderrocament, seguint el camí de les que també hi havia al Baró de Viver i les d'Eduard Aunós, i els seus veïns optaran a pisos nous, tancant així una etapa de la història de Barcelona. A això, s'hi afegirà la llargament esperada arribada del metro i la futura estació de l'AVE de la Sagrera, que col·locarà el Bon Pastor en el lloc que li correspon en el mapa de la ciutat.

El Cristòfol Colom, de moment, no sap quin futur l'espera.


El títol d'aquesta entrada és una frase que em va cridar l'atenció d'una professora de català.
Ella diu que els "valora lo positiu, l'esforç que fan. Ell es va estar a classe, escoltava, i feia l'esforç, feia l'esforç de contestar una cosa que jo li preguntava encara que no contestés bé. Llavors claar, jo no puc arribar a dir: ai, es que això no ho aprendran... NO! jo valoro lo positiu".

Respecte això que diu aquesta professora, volia comentar que és una de les poques que pensa d'aquesta manera. Com hem comentat en el post anterior, molts professors posen etiquetes als alumnes des d'un principi, sense coneixer-los. Llavors és quan no es motiven i passen de l'assignatura.
Cal comentar també que el tipus de comentaris que despreciarien els alumnes i no valorarien les seves capacitats i possibilitats, contradiuen les 3 capacitats bàsiques de l'educant de les que parlàvem a l'anterior entrada. No se'ls tracta amb racionalitat i per decomptat, no se'ls considera la capacitat de canvi, no creuen en la seva evolució, progrés, no els veuen capaços d'arribar a aprendre allò que sí que podrien aprendre els "alumnes normals" però.... qui són per a ells els "alumnes normals"?

Potser, primer de tot, caldria saber si hi ha professors normals i saber quins i com són aquests, perquè no trobo normal que etiquetin a un alumne només pel fet que li pugui costar més aprendre una cosa o ells no els vegin amb prou capacitats.
Si més no, som persones, i una oportunitat se'ns ha de donar per demostrar que sí que som capaços d'aprendre allò que potser ens costa, que tenim possibilitats i sobretot CAPACITATS, unes capacitats que s'han de respectar i no s'ha de permetre que un professor (pel fet de ser professor) ens les violi perquè així com els alumnes tenen uns drets, els professors també, i s'han de respectar en ambdós casos.



pErfil de l'educant *]

L'educant té 3 capacitats:

- comunicació
- racionalitat (com em dirigeixo jo a l'altra)
- canvi (manera amb que reacciona l'educant)


Hi ha comentaris que contradiuen aquestes 3 capacitats:

- "ets incorregible"
- "no arribaràs a res"
- "ets un troç d'ase"
- "no cal que et presentis a la recuperació"

Hi ha molts de professors que des d'un principi posen etiquetes als alumnes sense coneixer-los.

Persona= subjecte que comunica. Si no comuniquem, no hi ha educació.

IDEA D'EDUCANT

1. Educant= possibilitat de perfeccionament dels humans. Educar indica perfectibilitat.

2. Perquè hi hagi educació hi ha d'haver un marge de llibertat de l'individu. Si no hi ha llibertat, no hi ha educació, en tot cas, hi pot haver adoctrinament (que no és educació) Quan hi ha llibertat, l'adoctrinament es pot convertir en educació .

Sense creure que l'individu té una llibertat a exercir, no hi ha educació.

EN TOTA L'EDUCACIÓ HI HA MANIPULACIÓ.

3. El fet d'educar és una acció dinàmica (oberta al canvi) sobre el medi, l'entorn i serà permanent. (Interactúa amb el medi i l'entorn)
L'educació és una acció sobre el medi.

4. Maslow: l'últim pis de la piràmide: AUTOREALITZACIÓ. Els humans necessiten l'educació perquè som humans. Naixem humans però hem d'arribar a ser-ho.

L'educació és una necessitat. Necessitem l'educació perquè som humans per autorealitzar-mos.

Herbart

Johann Friedrich Herbart (1776-1841) va ésser un filòsof i pedagog alemany.

El 1809 va substituir Kant a la seua càtedra de Konigsberg, on fundà i dirigí el primer seminari pedagògic per a la formació del professorat.

Segons Herbart (que va rebre un gran influx de Pestalozzi) la veritable educació té per finalitat primordial la promoció de l'interès, del coneixement i de la participació. Quant a l'activitat intel·lectual, creu que ha d'abraçar dos aspectes: la profundització i la reflexió.

La seua obra teòrica es mou entre la pedagogia, la filosofia i la sociologia.


Herbart és el fundador de la pedagogia moderna com a disciplina científica, NO com a art d'educar.
Herbart considera que la pedagogia es fundamenta amb:
- la ètica: marca les finalitats (hem d'educar per diferenciar el bé del mal, per exemple)
- la psicologia: ofereix els mitjans.

Primer s'ha de fer pedagogia (espulativa) i després educació.
Primer hi ha l'ensenyament i llavors l'aprenentatge, ja que el primer provoca el segon.

L'aprenentatge té uns passos que l'ensenyament ha de seguir.
Per haver-hi aprenentatge s'ha de poder aplicar.


tEoria de l'edUcació

Què és teoria?

Segons el manual de l'assignatura de psicologia evolutiva (Psicología del desarrollo: Infancia y Adolescencia; Shaffer y Kipp) ens defineix a la teoria com un conjunt de conceptes i procediments que tenen com a finalitat descriure, organitzar i explicar una sèrie d'observacions; explica algun aspecte de l'experiència.

Considerant això, podríem suposar que la teoria de l'educació ha d'incloure conceptes educatius, explicacions o discursos sobre els conceptes i ha de seguir les tradicions.
La teoria de l'educació té dues nocions:
. explicació per predir, idea.
. teoria oposada a la pràctica.


Segons la viquipèdia, la teoria és
"un sistema lógico compuesto de observaciones, axiomas y postulados, que tienen como objetivo declarar bajo qué condiciones se desarrollarán ciertos supuestos, tomando como contexto una explicación del medio idóneo para que se desarrollen las predicciones. A raíz de estas, se pueden especular, deducir y/o postular mediante ciertas reglas o razonamientos, otros posibles hechos."

Una teoria ha de poder ser comprovada per l'experimentació, o l'observació. Si els fets prevists per una teoria no poden ser verificats, o apareixen nous fets no prevists en una teoria, seguint sempre els principis del mètode científic, s'ha de canviar la teoria, canviant alguns dels seus axiomes, o afegint-ne de nous.

La teoria de l'educació no pot establir com ha de ser l'educació.
Ha de ser una teoria pràctica perquè l'educació ho és.
En quant a la idea de si la teoria és intuïció, dependrà del concepte d'educació nosaltres que tinguem per a que sigui una teoria o altre o una pedagogia o una altra.

La teoria evolucionista de Darwin va suposar una recuperació pedaogica.
Darwin estava segur que els infants petits i sense entrenament comparteixen moltes de les característiques dels seus antecessors d'altres espècies, i va proposar la teoria de que en el desenvolupament del nen es veia reflexat la història de la evolució de les espècies, il·lustrant amb això "l'origen de l'home"

CRONOLOGIA:

1. La pedagogia com un tot (principis s. XIX)
- cos únic de coneixements sobre l'educació (Herbart)
. teoria i pràctiques indissolubles (no hi ha teoria, no hi ha pedagogia)

2. Divisions internes de la pedagogia
- separació entre teoria i pràctica (finals s. XIX)
. la didàctica i les metodologies com a focus d'atenció; es relega la teoria a "pensament pedagògic" de tipus històric. Lo experimental són les metodologies, didàctiques.

- separació entre experimentalistes i racionalistes (principis s. XX)
. el racionalisme és acientífic, no té fonaments metodològics.
. l'experimentalisme no amplia el coneixement, el corrabora.

- disgregació temàtica (mitjans-finals s. XX): ciències de l'educació
. diversificació de les ciències socials:
* psicologia, filosofia, sociologia, economia...
. ampliació del fenòmen educatiu: complementarietat.
* interès des d'altres disciplines: medicina, arquitectura, ergonomia...

- teoria de l'educació com a disciplina
. perpectiva germànica
. perspectiva angloamericana
(són els dos recursos que tenim per entendre on ens trobem ara en teoria de l'educació)
((http://materialsteoria.blogspot.com/))



La teoria de l'educació ens ha de proporcionar elements, pistes cintètiques resumides (crítica de l'educació).
La teoria de l'educació la descriuen 3 nivells:

1. Nivell històric: (com hem passat i pensat l'educació) com ha estat el fenòmen educatiu i com s'ha pensat el fenòmen educatiu.

2. Nivell descriptiu: que ens ajudi a analitzar i estudiar. Com és el fenòmen educatiu? Com es manifesta la societat?

3. Nivell prospectiu: com ha de ser o hauria de ser l'educació. Això suposa una IDEOLOGIA.


TEMES PROPIS DE LA TEORIA.

1. Perfectibilitat. (ha de ser perfectible l'estudiant?)
la teoria s'ha de preocupar per la millora de les condicions...

2. Coherència i legitimitat dels valors de l'educació. Com s'estableix la legitimitat d'uns valors? qui marca els valors? quines metodologies són adients?
Condicions en què es dóna l'educabilitat.

3. Metodològica: a teoria hem de pensar, és la única eina que tenim: observar, parlar, relacionar, comparar..

4. Problemes conceptuals: hem de pensar, saber pensar per fer la teoria. (amb les dificultats conceptuals tenim molts problemes).

Per què costa trobar solució a l'educació? Influència de la política mal entesa --> PROBLEMA.

5. Venim d'un model que es coneix com a relativització del coneixement. Si tothom opina sobre l'educació és un problema.

domingo, 15 de febrero de 2009

Un nen britànic de 13 anys té un fill amb la seva parella.



Segons va publicar el passat divendres dia 13 el diari el mundo, un nen britànic de 13 anys va tenir un fill amb la seva parella de tan sols, 15 anys.
" A pesar de su escasa edad, ni Alfie Patten ni Chantelle se plantearon abortar y decidieron seguir adelante cuando descubrieron que estaba embarazada. El tímido muchacho se muestra orgulloso: "Pensé que sería bueno tener un bebé". -e
xplica el diari.

Respecte a aquest fragment, m'agradaria comentar que un nen de 13 anys no està suficientment capacitat psicològicament ni es troba amb condicions per ser pare, bàsicament perquè ell li falten moltes coses per aprendre. Com pot educar un fill seu si ell encara està en un procés d'aprenentatge continu? Aquest nounat es trobarà en unes condicions familiars adequades per al seu creixement? No entenc com els pares dels joves van permetre que l'embaràs seguís endavant saben quina era l'edat dels seus fills respectivament i les condicions amb què es trobaven: adolescents que encara els queden moltes coses per aprendre.

Si tenim en compte que la notícia comenta que cap de les dues famílies dels nous pares es troba en una bona posició econòmica, i que, els pares potser hauran de deixar d'anar a l'escola, possiblement per treure endavant al bebè, no crec que tengui unes condicions massa bones. Ja no tan sols, pel que fa a les coses materials, sinó també a les afectives. Uns pares tan joves no es troben suficientment capacitats per criar un fill, ja que tenen edat per estar amb els amics i jugar i aprendre, anar a l'escola...

Crec que s'hauria d'impartir més l'educació sexual, per evitar problemes tals com aquest. I no tan sols un embaràs, sinó també per prevenir totes les malaties de transmisió sexual. El tema de la sexualitat sempre ha estat una mica tabú, però és important educar-los des de ben petits per a conscenciar-los del que suposa, per intentar que aprenguin, a adoptar o canviar actituds, valors o comportaments.
A banda d'això, també, crec que s'hauria de potenciar més la comunicació amb els pares, per tal que poguessin intervenir una mica amb el seu fill, perquè un nen de 13 anys, en la meva opinió no té edat per tenir relacions sexuals, sinó d'estar jugant, i per tant, crec que només els pares que més atenció mostren als seus fills són capaços d'aturar accions com aquesta.

En conclusió, crec que l'educació sexual és molt important, i que s'imparteixi des de petits. Com que ningú es vol fer càrrec d'això, ens hem d'ocupar de garantir la informació sobre la promoció, prevenció i educació sexual, per tal d'evitar problemes com aquest, ja que un nen de 13 anys, per dir-ho d'alguna manera " no està acabat d'educar" i per tant, no es pot fer càrrec d'una criatura i ser l'encarregat de la seva educació.


Us deixo una pàgina que he consultat on apareix un document sobre l'educació sexual:
http://www.uba.ar/encrucijadas/nuevo/pdf/encrucijadas39n7.pdf



L'enllaç de la notícia perquè la llegiu sencera:
http://www.elmundo.es/elmundo/2009/02/13/internacional/1234518936.html


Tonia Martínez.

'pEdagogia com a ciÈncia o com a tEcnologia?'

Feta aquesta petita introducció, cal dir que el primer dia de classe, vam fer un debat sobre el 'Saber en Educació'.
Vam començar amb la idea de si la PEDAGOGIA és una ciència o una tecnologia.
Vam arribar a la conclusió de que la tecnologia busca metodologies, ja que s'interesa per la praxis. En canvi, la ciència estudia la veritat. La pedagogia busca conèixer i predir, per tant, podríem dir que és científica.
Però, què és pedagogia?

Segons la viquipèdia, podem dir que "La pedagogía es la ciencia que estudia a la educación como fenómeno típicamente social y específicamente humano."
Amb aquesta definició potser ens hem quedat pràcticament igual que estàvem, per això, he trobat una explicació a on
ens quedaria una mica més clar.

"La pedagogía es un conjunto de saberes que se aplican a la educación como fenómeno típicamente social y específicamente humano. Es por tanto una ciencia de carácter psicosocial que tiene por objeto el estudio de la educación con el fin de conocerla, analizarla y perfeccionarla. La pedagogía es una ciencia aplicada que se nutre de disciplinas como la sociología, la economía, la antropología, la psicología, la historia, la filosofía o la medicina.Es importante considerar y tomar en cuenta que a pesar de que la conceptualización de la pedagogía como ciencia es un debate que actualmente tiene aún vigencia y que se centra en los criterios de cientificidad que se aplican a las demás ciencias y que no aplican directamente a la pedagogía, es por ello que referirse a la pedagogía como ciencia puede ser un tanto ambiguo, incorrecto, o por lo menos debatible. Existen autores, pues, que definen a la pedagogía como un saber, otros como un arte, y otros más como una ciencia (haciendo una pausa y reconociendo que como ciencia habría que establecer apuntes específicos) de naturaleza propia y objeto específico de estudio, que son los sistemas públicos educativos y no la educación en general. En vista de que su razón de ser no se halla en si misma, y que no es sino el punto de llegada y partida de diversas elucubraciones respecto de la educación, y contenidos que podemos observar en otras ciencias."
Amb això podríem dir que no només és científica, sinó que també té una part de tecnològica, ja que la tecnologia pretén millorar les condicions, tenint un component artístic, és a dir, pensant des d'una altra òptica, més enllà..
Per tant, podríem dir que el pedagog ha d'adoptar una actitud artística.
La tecnologia resol problemes, mentre que la ciència noméshi contribueix. És evident que en l'educació hi ha problemes, per tant, podem afirmar que la pedagogia també té una part de tecnologia.
Com a idea final,dir que a qualsevol fenòmen social li podem trobar sempre la problemàtica educativa associada.

nOves sensaciOns..

Després d'un parell de classes de la nova assignatura de Teoria de l'educació II, ja estic una mica més centrada sobre el contingut de la matèria.
Primer de tot, vull explicar que trobo que la idea d'un blog personal de l'assignatura és molt bona, ja que això ens permetrà reflexionar i opinar de manera més personal i autònoma. A més, això d'haver de comentar notícies pot semblar molt difícil (de fet, li trobo) però segur que cap a final de curs, ens semblarà una tasca ben fàcil i ens haurà estat molt útil.
Aquesta nova metodologia que fem servir ara em sembla que ens aportarà moltes coses bones perquè tots tindrem l'oportunitat d'expressar-nos si ho desitgem. A banda d'això, els debats entre professor i alumnes, ens ajudaran a perdre la por a parlar en públic i, a més, a adoptar posicions contràries a les que realment pensem.
Pel que he anat veient en aquestes dues sessions, crec que serà una matèria molt més pràctica i didàctica que la que fèiem en el semestre anterior, Teoria de l'educació I, que era més teòrica.
Pel que fa al contingut, la veritat és que hem anat fent coses que no estan lligades entre si. Potser el primer dia vam fer una introducció i el segon ja vam entrar en matèria.
Ja aniré veient com va l'assignatura a mesura que anem avançant amb el temari.
una salutació,
Tonia Martínez.