La tOrtuga i la llEbre..

Un dia una llebre es burlava de la lentitud al caminar d'una tortuga.
La tortuga, rient-se'n, li va replicar:
- Pot ser que siguis més ràpida, però jo et guanyaria en una competició.
I la llebre, totalment convençuda de que allò era impossible, va acceptar el repte, i van proposar a la guineu que proposés el camí i la meta.
En arribar el dia de la cursa, van començar les dues alhora. La tortuga no va deixar mai de caminar a pas lent però constant, avançava tranquil·la cap a la meta.
En canvi, la llebre, que va sortir molt ràpida, al veure com n'era d'enrere la tortuga, va aturar-se a descansar pel camí,i es va quedar dormida.


Quan va despertar, no va saber veure on era la tortuga per darrera seu i, espantada, va veure com la tortuga estava apunt d'arribar a la meta. Va córrer i córrer tant com va poder, però no va poder fer res per avançar la tortuga, i així fou com la tortuga es proclamà vencedora.





Amb aquest conte podem tancar l'assignatura de Teoria de l'educació II.
El conte de la tortuga i la llebre descriu el meu recorregut en l'assignatura: desconeixença dels conceptes que anàvem explicant a principi de curs, però que al final han sigut ben profitosos i interessants, fins al punt de guanyar la cursa, la meva pròpia cursa que m'he marcat al llarg del semestre.

En un principi em va semblar una assignatura molt i molt diferent a la resta dels altres, però ara puc dir que DIFERENT NO VOL DIR PITJOR; potser podria diir que fins i tot, millor que moltes d'altres.

Al començament de les classes van ser molt diferents a les darreres; vam començar amb algunes classes teòriques, visionats de vídeos i comentaris fent les famoses LECTURES PEDAGÒGIQUES.
L'Enric ens va proposar l'obertura d'un blog on comentar notícies fent aquestes lectures. Aquesta idea em va "impactar" bastant, perquè no sabia com ho faria, ni què hi havia de posar. Al final, crec que no ha sortit tant malament l'experiència, ja que gràcies a això, un s'implicava per trobar notícies que ens cridessin l'atenció i fullejàvem diaris o buscàvem per internet.
El ritme de la classe va canviar en presentar-se les vagues estudiantils pel procés de Bolonia. En aquest moment, l'Enric proposa realitzar un treball ben complert sobre aquest nou sistema que entrarà en vigència a partir de l'any que ve.
La realització d'aquest treball, que l'Enric va categoritzar com a "experiment pedagògic metodològic" ha sortit prou bé des del meu punt de vista, perquè crec que ha estat una manera molt directe d'estar en contacte amb la realitat educativa que ens envolta en aquest moment.

Sobre el que he après? He après a fer lectures pedagògiques (millor o pitjor, però n'he après), a fer reflexions sobre coses que mai m'havia parat a pensar, a treballar en grup, a relacionar-me amb gent que no coneixia, i a banda de tot això, he après a valorar les coses i que hem de lluitar per guardar l'educació que tenim, perquè és el nostre petit tresor.



Amb això tanco el blog, una petita part de mi durant els darrers 3 mesos.
mOltes gràcies a tothom que s'hagi passat per aquí.

Disfrutau molt de l'estiuu, que joo me'n vaig per fi cap a 'sa meva illeta preferida: Menorca"



Tonia Martínez.


PD: "es menorquins som amants de sa notra terra!"

'El niño con el pijama de rayas'

Berlín 1942. La guerra no afecta gaire la vida de Bruno, un noi de nou anys que viu en un barri residencial. Però un bon dia arriba a casa i es troba totes les coses empaquetades: el seu pare, membre de l’elit militar, comandant nazi que es destinat a dirigir el camp de concentració d'Auschwitz, ha rebut un nou destí i es veu obligat a marxar i instal·lar-se amb tota la família en una àrea rural mig deserta i molt depriment. Bruno s’avorreix i passa els dies obsessionat amb una tanca que s’alça davant la finestra de la seva habitació. Fins que no coneix Schmuel, el noi del pijama de ratlles, que viu a l’altra banda del filferro espinós, Bruno ni tan sols no comprèn que ja no és a Alemanya sinó a Polònia. Tampoc no és conscient del que passa a la vida de Schmuel fins que és massa tard per escapar dels horrors que es viuen a l’altra costat de la tanca.


'El niño con el pijama de rayas' tracta un tema transcendent i dolorós en la nostra història recent, no des d'un punt de vista històric ni adult.
L'autor utilitza como a vehicle narratiu, els ulls d'un nen innocent. La clau d'un bon relat es troba amb la manera de contarlo. L'autor opta per un narrador extern omniscient, però el focus narratiu està situat amb el Bruno, que contempla el món a través dels seus ulls.
Contemplar el món amb mirada de nen és un recurs hàbil per desemmascarar les impostures, prejudicis i falsedats dels adults.


“El niño con el pijama de rayas” ens explica una història que poc a poc va progressant, mostrant una ràpida evolució i com canvien els personatges arran d’allò que van trobant. També és una bona forma de veure com, sovint, no tothom és conscient de les circumstàncies que l’envolten, ja siguin persones grans o petites. O bé com no sempre la versió que rebem d’uns fets és una bona explicació d’allò que realment succeeix.
Ens mostra també la visió del pare de Bruno, que té la sang prou freda per dirigir l'extermini de milers de persones innocents, i que al final de la novel·la rep el càstig que quedar-se sense fill per la mateixa causa que ell desitjava a aquests milers de persones: l'exterminació.




Primerament vaig llegir el llibre i després he vist la pel·lícula. Sens dubte em quedo amb la versió del llibre: m'ha emocionat molt més i els detalls que s'hi inclouen són de gran ajuda per a l'evolució del llibre; es guarda fins al més mínim detall i es viu més intensament la història del petit Bruno.
En canvi, en la pel·lícula, com és normal, es salten escenes i passa massa ràpid el temps però el final és commovedor.

edUcación vial para niños..

Aquest vídeo està pujat al youtube i gravat per uns alumnes universitaris. El professor els va manar gravar un anunci educatiu amb ajuda d'una càmera, dels ordinadors i de la seva imaginació, és a dir, bàsicament gravar un anunci amb l'ajuda de les noves tecnologies.


Amb aquest vídeo, el que pretenc, és veure les possibilitats que té el món de la tecnologia a nivell educatiu.
És veritat que els nens abusen d'aquesta: consoles, mòbils, internet, jocs d'ordinador.. però també sabem que la tecnologia no només és això, gràcies a aquesta, podem realitzar també moltes activitats amb els nens, que a més de divertir-los els ensenya. És una forma d'ensenyar molt més dinàmica i activa, que augmentarà la seva motivació i les seves ganes d'aprendre ontenint així uns resultats millors.


Cal concenciar-nos de la quantitat de nous recursos educatius i de les possibilitats que ens dona la tecnologia que tenim al nostre abast i no hem de desaprofitar.

Amb això no m'estic posant a favor de la tecnologia, però sí, donar-li una mica d'importància, perquè si més no, tothom la utilitza i tothom se'n serveix d'ella.

Estaran preparats els nous alumnes universitaris per desenvolupar les competències que s'exigigiran a partir de l'any que vé amb la implantació del nou sistema europeu, si mai ningú els ha ensenyat per competències?


A Espanya s'ensenya per contingut, per matèria. No importen les competències. Els professors de l'ESO ensenyen el temari, que per a ells és lo important. Pels alumnes, en canvi, això no els serveix de res, només els serveix per aprovar, però no sortiran amb unes competències assolides. A més, el contingut que s'aprèn a l'ESO, no es queda ben assolit tampoc, perquè s'ho estudien per aprovar, sense entendre-ho.

A la resta d'Europa, s'ensenya per competències. Des de ben petits fins a grans.
D'aquí ve que en les proves PISA, Espanya es troba a la cua, perquè quan es passen aquestes proves no es té en compte que aquí no s'ensenya igual que per la resta d'Europa.

La crisis devuelve al directivo a clase

La crisis deja una ristra de ejecutivos en el paro en todo el mundo, el acceso al crédito se cierra, y el pánico contrae el consumo y las ventas en casi todos los sectores. Sin embargo, los masters en dirección de empresas de las grandes escuelas españolas (los MBA, según las siglas en inglés, programas de alto nivel de uno o dos años) se disparan. Es la propia debacle económica -por los despidos, en unas ocasiones, y por las escasas oportunidades de prosperar, en otras- la que devuelve a los directivos a clase.

Crece el número de antiguos ejecutivos del sector financiero en formación

Esade ha visto subir hasta un 56% las solicitudes para su MBA el próximo curso, que cuesta 56.000 euros. A IESE le han subido las instancias para el suyo (de 67.900 euros) también un 20%. Y el Instituto de Empresa Business School ha recibido entre un 25% y un 30% más de peticiones para su curso de 48.000 euros. Las plazas ofertadas se mantienen, con lo que aumenta la competencia entre candidatos, pero no el número de estudiantes. Lo que sí bajan son los programas pagados por empresas.

"Hay directivos que se han quedado sin trabajo y aprovechan para formarse y salir reforzados de la crisis, y además las ofertas laborales o las oportunidades de progresar en las empresas ahora no son tan atractivas", explica Camila de Witt, directora de admisión para el MBA de Esade, con 180 alumnos, que ha flexibilizado la duración de los programas para 12, 15 o 18 meses. De Witt constata cómo ha crecido, sobre todo, el número de candidatos procedentes de sectores muy castigados, como el financiero o la inversión.

Uno de ellos es Mirco Iwan, un ex ejecutivo alemán de 32 años que acaba de comenzar sus clases en Esade, en Barcelona. Decidió dejar Arques, su empresa de capital de inversión (private equity), en Múnich, antes de que estallase la crisis con su actual virulencia, en julio de 2007. "No lo hice directamente por la crisis, pero mi empresa ya estaba tocada, empezó a haber despidos y, además, dejó de haber operaciones de compraventa y decidí parar un año para hacer el master", explica.

"Es general en todas las crisis. Los aspirantes al master también crecieron mucho con la burbuja digital, y luego, en 2004, volvió a la normalidad. Esto también volverá a estabilizarse en unos dos años", asegura desde Barcelona el director de admisión de IESE, Javier Muñoz, quien comenzó a notar el repunte en 2008, cuando las peticiones crecieron un 40%.

IESE forma a 220 ejecutivos en el MBA con una proporción de unas 10 solicitudes por plaza. La mayor parte de alumnos de estas escuelas son extranjeros, procedentes del resto de Europa o Asia, y tienen una edad media de entre 28 y 29 años, con lo que ya tienen varios años de experiencia laboral.

Julián Trigo, director de admisión del Instituto de Empresa, situado en Madrid, con 600 alumnos de MBA, destaca el crecimiento entre el 15% y el 20% de las solicitudes de alumnos del área Asia-Pacífico, y corrobora el incremento de aspirantes procedentes del sector financiero y bancario. Trigo considera que el coste de oportunidad de aparcar la carrera dos años hoy día es mucho menor. "Algunos de los directivos pueden temer incluso que haya despidos en sus empresas, así que se ponen dos años a estudiar para ver luego cómo van las cosas".

La cultura ecuatoriana desembarca en España.

Conciertos, talleres artísticos, exposiciones y un ciclo de cine buscan dar a conocer en España el quehacer de los creadores ecuatorianos.


Conciertos, talleres artísticos, exposiciones fotográficas, presentaciones de libros y un ciclo de cine son algunas de las actividades que desembarcan esta semana en Madrid para difundir la realidad cultural de Ecuador. El objetivo, dar a conocer el quehacer de los creadores de un país "en movimiento, que desafía sus fronteras físicas", según comentó su ministro de Cultura, Ramiro Noriega. En la presentación realizada ayer en la Casa de América de Madrid, Noriega definió la semana cultural de Ecuador como "una experiencia única", que trae a España el pensamiento crítico ecuatoriano "a través de la diversidad del lenguaje". La semana dedicada a la cultura ecuatoriana comenzó ayer con la inauguración de la muestra Ecuador, un legado fotográfico del siglo XIX, una muestra con imágenes del país andino entre 1860 y 1890. Su comisaria, Lucía Chiriboga, explicó a Efe que la exposición reúne retratos, vistas urbanas y paisajes naturales. Las celebraciones incluirán la presentación de la colección Literatura de Ecuador, realizada en colaboración de la editorial Alfaguara con el Gobierno ecuatoriano, que incluye una antología de poesía, una antología de cuentos del siglo XX y una selección de 10 novelas de autores contemporáneos. El escritor Javier Vásconez, que participó en la edición de la monumental obra (más de 3.000 páginas en tres tomos), indicó que la colección llena un vacío cultural sobre el conocimiento de la literatura ecuatoriana. Vásconez presentará además Estación de lluvia, una selección de sus cuentos. Entre otras actividades, está previsto un homenaje para el pintor ecuatoriano Oswaldo Guayasamín (1919-1999), desde ayer da nombre a una de las salas de la Casa de América madrileña. Además, se proyectará una muestra de cine ecuatoriano, con proyecciones diarias de algunas de las películas más representativas del país suramericano.

.La Ola.

‘La ola’ ha concursado en el Festival de Sundance, en los Premios del Cine Europeo 2008, tiene dos premios y dos nominaciones de los Premios Alemanes de Cinematografía y estuvo nominada al tráile extranjero más original en los Golden Trailer Awards.

Esta película recrea los hechos reales que ocurrieron en 1967 en Palo Alto, California: el profesor de historia Ron Jones dirigió una recreación experimental de la Alemania Nazi con alumnos de secundaria. Al no poder explicar a sus alumnos por qué los ciudadanos alemanes (especialmente los no judíos) permitieron que el Partido Nazi exterminara a millones de judíos y otros llamados “indeseables”, decidió mostrárselo. Jones comenzó con cosas simples, como la disciplina en el salón de clases, y logró convertir a su clase de historia en un grupo con un gran sentido de propósito.

El experimento cobró vida propia, con alumnos de toda la escuela uniéndose a él. Jones se preocupó acerca del resultado del ejercicio y lo detuvo haciendo ver a sus alumnos que el movimiento tenía un líder mundial: Adolf Hitler. Se rumoreó que hubo implicaciones, como el suicidio de uno de los alumnos, pero poco ha trascendido sobre el asunto.

Todd Strasser se basó en este experimento para escribir, con el seudónimo Morton Rhue, la novela en la que se basa ‘Die Welle’. Antes de esta adaptación de Gansel, el libro conoció otras en cine y teatro.

OPINIÓ:

La pel·lícula ensenya una "agrupació" d'estudiants amb formes dures i violentes de submissió dels individus al grup. El professor imposa un règim d'estricte disciplina en la seva classe per dur a terme l'experiment que ha començat, restringint la llibertat als alumnes i fent d'ells una unitat, una única massa. Els alumnes reaccionen amb entusiasme i accepten l'obediència exigida per ells mateixos. Els que estaven en contra d'aquest moviment, que anomenen “la Ola”, són aïllats o inclús agredits si no s'hi unien. L'experiment, que en un principi havia de durar un dia, es va estendre per tota l'escola i s'hi van implicar moltíssim, fins al punt que els membres del moviment van començar a espiar-se i a desconfiar entre si. Finalment, el professor es veu obligat a acabar amb l'experiment perquè se li escapa de les mans.